'

A l’Alta Anoia trobareu un ventall de pobles i nuclis rurals molt interessant, la majoria d’ells ben vius, on les cases que trobareu, la seva gent, poden parlar de moltes generacions enrere treballant i vivint a l’Alta Anoia.

argencola

Argençola

www.argencola.cat

Situat a ponent de la comarca, al límit amb les terres de la Segarra i la Conca de Barberà, els seus habitants es reparteixen entre el nucli d’Argençola i els veïnats de Carbasí, Clariana, Contrast, la Goda, Plans de Ferran, Porquerisses, Albarells i Rocamora.

Hi ha unanimitat entre els filòlegs d’afirmar que un tros de terra que hom llaurava pel preu d’un argenç o moneda de plata fou el concepte que va donar nom a l’actual Argençola.

El nucli principal de la població s’alça altiu dalt del turó des del qual es gaudeix d’una de les vistes més excepcionals de la Catalunya central. En sortir el sol les façanes de les cases, que s’escampen esglaonades seguint la falda de la muntanya, ben orientades buscant la llum i l’escalfor del dia, s’albiren des d’arreu, clares i nítides vers l’horitzó i, ja cap al tard, la seva silueta retallada sota les darreres espurnes de llum, s’adorm lentament fins a desaparèixer de la nostra mirada fins l’endemà.

Argençola és com una fita natural que assenyala la divisió entre les planes de ponent i la conca d’Òdena. També és històricament un dels baluards del límit de les possessions cristianes, és a dir, la frontera amb Espanya (així eren denominades i conegudes les terres de la península ocupades pels sarraïns vers el període medieval).

I avui manté la seva singular identitat. Argençola no és un lloc de pas, cal fer l’esforç d’apropar-s’hi, però realment el visitant es veu recompensat.

calaf

Calaf

www.calaf.cat

Calaf va néixer a les acaballes del segle XI en un punt estratègic de control de dues vies de comunicació ja utilitzades en època romana, l’una de nord a sud que comunicaria el nord de Catalunya (Alt Urgell i Solsonès) amb un ramal de la via Augusta, passant pel municipi romà de Sigarra (actual Prats de Rei), i l’altra, d’est a oest, comunicant la Segarra i les terres de Lleida amb la Catalunya central.

Calaf sorgeix al bell mig de la Segarra històrica, amb regust de vila vescomtal, que recorda encara el seu ric passat. Fou un lloc d’encunyació de moneda medieval i vila nadiua de Laureà Figuerola, ministre que el 1868 va instaurar la pesseta com a unitat de compte de l’Estat espanyol. Fou la seu de la Companyia de Calaf, la dels Cortadellas, la companyia de ramblers i traginers més important del segle XVIII, una casa comercial catalana que tant criava i comerciava amb animals de tir, com fabricava i venia sabó, aiguardent, vidre o teixits. Encara sembla que en qualsevol moment tornarem a sentir entre els carrerons estrets del nucli antic els traginers, que amb les seves llargues rècules d’animals a bast, transportaven productes de vidre o ceràmica amb sàrries, i, vins i aiguardents amb argadells o bótes.

La història i la climatologia han forjat una població plena de contrastos i diversitat. Calaf és marró i verda, envoltada de ceràmica tot l’any i de la verdor dels cereals a la primavera. És negra i blanca, és l’antiga seu de poc productives mines de carbó i lloc de trànsit de trens, però també és al mateix temps sinònim del blanc pur i nítid de la boira gebradora. És fred i calor, és un país de gelades intenses i de canícula a l’agost, i també d’aquella jaqueta que cal posar-se al damunt al mig de l’estiu quan el Sol s’amaga i bufa suau i insistent la marinada. És futur i tradició, és mercat dels dissabtes i és vila de fires per excel·lència. Calaf també és devoció i patrimoni, amb Santa Calamanda com a patrona i amb un dels campanars més alts de Catalunya.

Però Calaf també són les seves persones, aquelles d’abans, gent de paraula, gent segarrenca, gent activa, gent de teatre i de Pastorets, d’associacionisme i participació, gent de futur que lluita per la seva identitat i la seva prosperitat.

Calonge-de-Segarra

Calonge de Segarra

calongesegarra.cat

L’actual municipi de Calonge de Segarra, dotat de caràcter plenament rural, es distribueix en diversos nuclis de població, com Aleny, Calonge, Dusfort o Durfort, Mirambell, la Raval d’Aleny, Sant Pere de l’Arç, també conegut com a Sant Pesselaç i el Soler, a més de diverses masies de llarga tradició, escampades arreu del terme.

Calonge disposa d’un molt important jaciment d’argila que proporciona matèria primera a la indústria del gres i de la ceràmica. També en diversos punts del terme s’havien explotat jaciments de filons de carbó lignit, les vetes dels quals van esdevenir poc rentables i per això la seva extracció s’ha abandonat.

El seu nom prové del llatí i vol dir població fundada per forasters o propi de la colònia. Conserva l’afegit de la comarca natural que abraça aquesta zona central de Catalunya, Segarra, territori que etimològicament significa centre o lloc on se separava el ramat. De fet Calonge de Segarra està situada en un territori tradicionalment transhumant, creuat per importants carrerades i en el qual, des d’antic, els ramats provinents de la província tarraconense feien aturada abans de distribuir-se cap al Pirineu, i a l’inrevés.

Calonge-de-Segarra

Castellfollit de Riubregós

www.riubregos.cat

Castellfollit de Riubregós vol dir castell allunyat, situat als afores, vora el riu de fang, de llot, d’aigua tèrbola, situació que es pot contrastar quan les tronades fan sortir el riu i ensenyen el Bregós més feréstec i mediterrani. Castellfollit ha estat i és encara un indret a peu de camí, un indret de pas (qui no ha fet parada i fonda en el camí cap a Andorra) i que ha viscut sempre de cara al tragí de mercaderies i de viatgers.

Situat històricament a mitja distància de l’antiga i important via de la sal que comunicava Cardona i Cervera i en un punt estratègic del comerç de l’oli, al límit de les comarques productores i de les que no en collien ni mica, va ser una població de reconeguts comerciants i traginers d’aquests productes. El fet d’estar situat en un lloc estratègic l’ha fet esdevenir centre de diversos enfrontaments bèl·lics, com el saqueig efectuat el 1810 pels francesos o la destrucció efectuada l’any 1822 pel general liberal Espoz i Mina, que va fer escriure en un lloc ben visible la inscripció:

“Aquí existió Castellfollit. Pueblos, tomad ejemplo. No abriguéis a los enemigos de la Patria”.

Però Castellfollit no és simplement un lloc de pas, és un poble viu, net i endreçat. Cal visitar el seu castell i el magnífic priorat, però també hem de passejar-nos pel nucli antic, tot gaudint a l’estiu de la frescor que sentim sota les voltes de la plaça Major i a l’hivern, de la protecció contra el rigorós fred que proporcionen aquestes porxades que mantenen la fesomia de vila closa que té la població.

Copons

Copons

www.copons.net

Una passejada tranquil·la per Copons ens transmet que estem envoltats d’història. Un gran nombre de cases nobles, façanes blasonades i amb brancals de pedra picada ens parlen de segles de prosperitat.

El mateix Ernest Lluch deia que Copons “té un passat que no passa ni per les seves cases ni el tarannà dels seus habitants” i ens recorda que “el segle XVIII fou per a Copons una llarga època de prosperitat per la inversió de les rendes obtingudes per negociants i comerciants coponencs”. Francisco de Zamora va descriure el Copons del segle XVIII afirman que “… aprovechan las aguas para dos molinos harineros y otro de papel…Todas las casa son nuevas, hechas de piedra y buena argamasa…Las mujeres van vestidas con más aseo y de ropas más finas que el resto de esta Segarra…este lugar llamado de las amazonas, porque todos los hombres están fuera de la villa esparcidos por el Reyno i Indias…”

Els homes de Copons del XVIII no eren simples traginers o llogaters de mules, com ens recorda Assumpta Muset: “la immensa majoria d’ells apareixen instal·lats en diferents places de la monarquia, regentant establiments especialitzats en la comercialització de manufactures catalanes… sempre se’ls cita com a negociants, comerciants i esporàdicament, també com a marxants”.

Ara podem entendre millor aquesta singular configuració urbanística, ara entenem el perquè d’aquests grans casals, d’aquesta sensació de trobar-nos en una població de noblesa popular. Els coponencs del XVIII van instal·lar comerços a Valladolid, Santiago, Madrid, San Sebastià, Zamora, Salamanca, Ciudad Rodrigo, Càceres, Segovia, la Corunya, Burgos i en moltes altres poblacions de la península, i sí senyor, això es va deixar notar al poble d’origen. Aquesta fama que tenim els catalans de bons comerciants i que en qualsevol racó obrim una botiga de betes i fils és de fet una realitat ben antiga, i de la qual aquells coponencs del set-cents no es poden pas desvincular.

Però Copons també és una comunitat plena de vitalitat, amb uns habitants orgullosos del seu passat, però també actius i sobretot participatius en les coses del seu poble. Deixeu-vos caure a la festa dels traginers i comerciants i ho podreu comprovar de primera mà!!! I també és un poble en què sortir a la fresca a fer-la petar amb els veïns és un fet habitual, com també ho és anar a collir els tomàquets a l’hort regat per les basses dels antics molins, i sentir a la mestra cantar cançons als petits de la flamant llar d’infants… Simplement Copons també és un poble com els de sempre i val la pena que el visitant en gaudeixi.

Els Prats de Rei

Els Prats de Rei

www.pratsderei.cat

Els Prats de Rei és una de les poques poblacions de Catalunya en les quals trobem petjades de diverses civilitzacions, de les quals encara avui en dia el visitant pot trobar algun testimoni. Al voltant dels actuals Prats de Rei se situà la seu del Municipium Sigarrensis, el municipi de Sigarra o Segarra, topònim que s’ha mantingut viu des de l’alta edat mitjana fins avui en dia.

Més tard, vers el segle X, s’inicia l’afermament de la repoblació o ocupació de les terres del seu voltant, envers la superficial presència musulmana, tot i enfrontar-se a les penetracions esporàdiques sarraïnes que remuntaven el Llobregós, arribant a Calaf i als Prats, i descendien per la conca de l’Anoia fins a Barcelona.

De mica en mica, fins i tot el comte rei intervingué i va facilitar jurídicament les coses als pobladors que contribuïen a l’engrandiment dels nuclis reials. Aquest és el cas dels Prats, municipi aleshores conegut com Prats de Segarra, que restà sota potestat reial. La formació del nucli de població, certament allunyada dels castell de la Manresana, fou propiciada pel rei Alfons I el Cast, segons diu en una carta de franquesa de l’any 1188. Ja cap al segle XIII, la població, ja considerada com a vila, es convertí en seu de la sotsvegueria dels Prats i Segarra, una subdivisió de la vegueria de Cervera, en una divisió del territori que permetia als monarques seguir exercint les seves potestats.

Així, Prats, de jurisdicció reial, va teixir una zona d’influència al seu entorn, centrada en la Segarra, en competència amb Calaf, de jurisdicció vescomtal. Aquesta protecció reial es constata al llarg del temps (fins i tot tenia el dret de disposar d’un diputat per tenir representació a les Corts) i a final del segle XIV es comença fins i tot a conèixer com a Prats de les Regalies, nom que ha derivat en l’actual de Prats de Rei.

La important situació geogràfica de la vila també ha fet que el seu entorn més immediat hagi estat protagonista de diversos enfrontaments bèl·lics. El 28 de febrer de 1465 es van enfrontar les hosts del rei Joan, capitanejades pel futur Ferran el Catòlic (600 cavallers i 1.000 soldats a peu), contra les hosts de Pere, el conestable de Portugal (500 cavallers i 2.000 soldats a peu), el qual, vençut, es va haver de refugiar en secret dins les muralles de la vila addicta dels Prats. També en el decurs de la Guerra de Successió es va produir, des del 16 de setembre fins al 23 de desembre de l’any 1711, l’enfrontament armat entre les forces del duc de Vendôme, comandant suprem de les forces borbòniques de Felip V, i les del comte Starhemberg, comandant suprem dels exèrcits aliats de l’arxiduc Carles d’Àustria, el qual va resultar guanyador aixecant el seu campament sense haver cedit a les escomeses dels borbònics; entre d’altres fets, la vila fou bombardejada pels borbònics amb vuit canons i dos morters, disparant més de quatre mil vegades i obrint una bretxa a la muralla.

El visitant pot gaudir d’una vila que, com hem vist, era closa per muralles, de les quals encara es poden observar diversos testimonis, i pot entendre, com és que Prats és una vila sense castell, que encara conserva un cert regust senyorial, de vila reial. És, com alguns autors dirien, una vila senyora, però al mateix temps acollidora, habitada per gent segarrenca, oberta i sincera, ferma i de tracte directe, forjada per un clima extrem, amb un intens fred a l’hivern, quan les gebrades i la boira no permeten veure més enllà del nas, però que amb una bona llar de foc es mitiga, i amb una calor i sequera intensa a l’estiu, quan els camps de cereals omplen abundosament els graners de la zona, però que se suavitza al caure la tarda, a darreres hores del dia, amb l’entrada de la marinada que refresca l’ambient.

 

Pujalt

Pujalt

pujalt.cat

El nucli més important del municipi és Pujalt, que, com el seu nom indica, està situat en un dels punts més alts de la contrada, una població antigament envoltada de muralles de les quals encara es conserva algun tros, i que s’estén graonada pel vessant oest de la muntanya, a peu del que fou el seu castell. Els carrers estrets i costeruts, amb algun pas cobert i portal, donen a la vila un regust d’antigor, amb la noblesa que ofereix l’acurat procés de restauració de les façanes de les cases.

Però el municipi de Pujalt és també el conjunt de petits nuclis: l’Astor, Conill, La Guàrdia Pilosa, Vilamajor i Pujalt que s’escampen pel seu terme, nuclis ben conservats, amb els carrers empedrats i edificis aixecats amb molta cura, que mantenen el difícil equilibri amb la història, l’entorn i la modernitat. Les antigues cases pairals s’han adaptat a les noves necessitats i al confort contemporani, però mantenint criteris de respecte paisatgístic. Sembla que tot estigui al seu lloc. A Pujalt és difícil trobar una peça que no encaixi, és difícil trobar aquella teulada que malmet la tipologia dels petits poblets o aquella casa que pel seu mal estat de conservació deteriori el tarannà constructiu general.

I Pujalt també és sinònim de patrimoni, d’un patrimoni ric i variat que abasta diversos períodes artístics, amb alguna peça singular i única que a les guies com aquesta s’han de destacar amb majúscules. Pujalt és un poble preparat per rebre un visitant familiar a la recerca de tranquil·litat i descans, que amb poques hores s’haurà adaptat el ritme bonancenc dels pobles segarrencs, on podrà gaudir de la lectura en un racó protegit dels vents freds del nord, al costat del pedrís on se situen els avis per prendre el sol, o gaudir del passeig i del paisatge al maig, quan els camps de cereals esclaten amb el seu verd més esplendorós. El visitant trobarà monuments excel·lentment conservats que li permetran endinsar-se a través del temps i de les petjades que l’activitat humana ha deixat al llarg de la història, on trobarà des d’esglésies romàniques fins a retaules barrocs, construccions gòtiques, testimonis de la nostra darrera guerra civil o unes modernes instal·lacions per gaudir d’una jornada d’observació meteorològica o astronòmica.

 

Rubió

Rubió

www.rubio.cat

Rubió és un dels pobles de l’Anoia en què es constata més clarament com l’home ha convertit en pedres els seus somnis més irreals. Des de la prehistòria, amb els dolmens, unes formes d’enterrament plenes encara d’enigmes, fins als molins de vent, que expressen la utilització de tecnologies punta que generen energia neta i sostenible, tot aprofitant la força del vent, han estat moltes generacions que s’han negat que el poble estigués condemnat a la seva desaparició. Rubió, de fet, ha passat períodes de la seva història certament nefastos i que han posat en perill la seva pròpia identitat, però sempre ha ressorgit amb empenta renovada.

És clar que Rubió no s’atura. Així, és un poble pioner i, per una banda, també pujat al cavall de les noves tecnologies i, per l’altra, es prepara per afrontar un futur basat en un turisme de qualitat.

I aquest és el Rubió real, una població que disposa d’atractius turístics de molta solidesa i qualitat. El visitant que s’apropi a Rubió no sortirà en cap cas decebut, sinó que haurà descobert una altra manera de viure en aquesta nostra Catalunya interior; haurà descobert un poble sense un nucli antic diferenciat, un poble en el qual no trobarem antics carrers empedrats amb llindes de cases blasonades, però on sí trobarem un municipi amb personalitat, amb elements visitables singulars, que haurem d’anar a buscar i que no trobarem en un passeig pels seus carrers dins del nucli emmurallat. La visita a Rubió serà una visita treballada però, no ho dubteu, serà una visita sorprenent!!!

sant marti

Sant Martí de Sesgueioles

www.sesgueioles.cat

El seu origen etimològic prové de Martinus, nom propi de persona, i del llatí (ip)sas eclesiolas, esglésies petites. La seva economia s’ha basat històricament en l’agricultura, tot i que en diverses centúries (XVI-XVII i XVIII) la indústria tèxtil ha provocat una significativa expansió econòmica. El juny de 1857 va arribar la línia del ferrocarril que comunica Barcelona i Saragossa, tot i que no fou fins al 1860 que s’hi va aturar la primera locomotora, i que no s’hi aturaren trens regularment fins el 1917, quan es va construir l’estació.

Si observem el seu escut municipal podem entendre gran part de la seva evolució com a poble i els trets més identificatius de la seva personalitat. Aprovat l’any 2000, inclou un cavall d’argent damunt d’un fons de gules, vermell segons l’heràldica, ja que el cavall és un dels atributs de Sant Martí, el patró de la localitat i un dels símbols d’una població de tipus agrícola. L’escut està presidit per una corona comtal, ja que la població actual va sorgir al final del segle XII o inicis del XIII com una vila reial fundada pel rei Pere el Catòlic, en un espai situat a l’altra banda de camí, avui carretera, desmembrant-se de l’antic terme del castell de Vilallonga. La població va créixer a l’entorn d’un petita església avui desapareguda dedicada a Sant Martí, l’únic testimoni que hauria perdurat d’un conjunt d’esglésies eremítiques que haurien estat situades en aquest territori i les quals únicament han quedat referenciades en el nom de la població, Sesgueioles.

Però Sant Martí, ineludiblement, sempre serà el poble del campanar sense església i el de l’església sense campanar. No és que per vestir un sant en desvestissin un altre, sinó que el creixement de la població va propiciar la construcció d’un temple parroquial més gran, sense que s’arribés a construir la torre del campanar que havia d’aixecar-s’hi annexa, i es va deixar dempeus l’antic campanar, el de l’església vella. Aquest fet merament anecdòtic s’ha convertit sens dubte en un dels trets més identificatius de la població; una població que ben mereix una visita, que mereix que el visitant gaudeixi de la tranquil·litat i la serenor d’un poble acollidor, a peu d’una antiga via de comunicació i que conserva les seves arrels, profundament segarrenques.

Calonge-de-Segarra

Sant Pere de Sallavinera

www.sallavinera.cat

Els municipis rurals del que avui denominen l’Alta Anoia romanen discretament apartats, aïllats del brogit de les grans ciutats i capitals de les comarques catalanes. Resten encara immersos en la calma de la vida rural, enmig d’un paisatge de planes plantades de cereals, trencades aïlladament per petits serrals coberts per boscos testimonis del que foren grans superfícies boscoses. I Sant Pere Sallavinera és un dels exemples més significatius d’aquest territori amable, però també sec i auster, un municipi amb una història molt rica, on arreu trobem petjades dels nostres avantpassats.

El terme de Sant Pere Sallavinera amb 21,95 km2 s’estén pel vessant sud del turó de Boixadors. L’element més característic d’aquest municipi és el de Boixadors, documentat des de l’any 1014. Situat a 848 m d’altura, és visible des de gairebé tota l’Alta Anoia. De tot el complex, resta en bon estat l’església del segle XI i una esvelta torre.
Com gairebé tots aquests municipis, la població, 185 habitants, viu repartida en diversos nuclis rurals com ara Sant Pere Sallavinera, la Llavinera, la Fortesa, Boixadors i la Querosa, i en cases de pagès aïllades. El terme municipal és poc uniforme, amb grans contrastos paisatgístics. És l’única població de la zona que té una important massa forestal.
Les principals activitats econòmiques són l’agricultura i la ramaderia.

Calonge-de-Segarra

Veciana

www.veciana.cat

Veciana, a més de disposar de l’indret que tradicionalment es considera com el lloc del naixement del riu Anoia, a l’entorn de les fonts homònimes, a prop del Molí de la Roda, és possiblement el municipi amb una de les ofertes de visita patrimonial més extensa de la comarca. Testimonis i restes dels sis castells termenats, quatre dels quals (Veciana, Montfalcó el Gros, Segur i Miralles) conformaren l’origen de l’actual municipi. També trobem escapades pel seu terme nombroses esglésies parroquials amb les corresponents sufragànies.

Però aquests nuclis sorgits a l’entorn del castell, aquest aturonament de la població en el període medieval, no va fructificar en segles posteriors en petites viles, en petits pobles com els que trobem en territoris veïns, els quals s’escampaven arreu, en recerca de les zones planeres, més fàcilment aptes per al desenvolupament dels cultius. Així, Veciana no disposa d’un nucli habitat que hagi concentrat la població de l’entorn. Veciana és un poble sense poble, que mai no va combinar les cases esparses per formar un nucli amb vida pròpia. És un poble que viu fonamentalment de l’agricultura i de la ramaderia i, per aquest motiu, la seva forma de vida fonamental s’articula a través dels masos, que s’han convertir en el nucli no tant sols de la vida familiar, sinó també de la vida social i municipal.

Visitar Veciana és aprofitar el viatge per gaudir de l’entorn i del paisatge, a pit obert, amb desig de captar totes les sensacions que l’entorn ens proporcionarà, per gaudir de la nostra estada de cap a peus. Caldrà traslladar-nos d’església en església, de poblet en poblet, no per carrers costeruts, amb cases nobles amb els balcons plens de testos amb flors que sembla que donin la benvinguda als visitants, sinó per bons camins que menen a antigues cases pairals i a petites agrupacions de cases, on els seus habitants ens rebran amb naturalitat, sense falsedats; són gent acostumada al treball dur i tenaç d’una terra gens fàcil i en ocasions poc generosa, amb un caràcter esplèndid i hospitalari.

Veciana és un poble que ens exercirà una atracció profunda. La visita a Veciana i a la seva gent no ens deixarà indiferents.